Pau i amor



Bon vespre estimats... si, ja sé que el títol sembla el d'una pel·lícula dels anys seixanta. Però no va per aquí la cosa.
Acab de venir d'una conferència. En un moment donat ha sortit el tema de que a pesar que tots som diferents, en el fons (alguns més en el fons que els altres) cercam bàsicament el mateix: la pau interior, l'amor, la felicitat, la fortalesa...  
La xerrada ha conclòs amb la idea de que només si tenim pau interior podem accedir a l'amor, i si tenim amor, podem ser feliços.
El recorregut cap a casa ha donat per molt i se m'han presentat tot una sèrie de qüestions:

Què és primer? La pau o l'amor? 
Un és inherent de l'altre?
Puc tenir pau i no tenir amor? 
Puc tenir amor i no tenir pau? 
Si cerc la meva pau interior, és perquè m'estim? 
Si cerc l'amor, es perquè no m'estim?  

Potser que necessiti posar una mica de pau als meus pensaments i deixar que les respostes em venguin soles... 

Que passeu una molt bona nit de diumenge i, per descomptat, estimau-vos molt... la resta, ja vindrà sol. 

Pau i amor, amic@s!!

Qui sóc?


 


Cada vegada que em poso una màscara per tapar la meva realitat, fingint ser el que no sóc, ho faig per atraure la gent.
 
Llavors descobreixo que només atrec a altres emmascarats, allunyant als altres, a causa d'un destorb: la màscara.

Ús la màscara per evitar que la gent vegi les meves debilitats; després descobreixo que en no veure la meva humanitat, els altres no em volen pel que sóc, sinó per la màscara.

Ús una màscara per preservar les meves amistats; després descobreixo que si perdo un amic per haver estat autèntic, realment no era amic meu, sinó de la màscara.

Em poso una màscara per evitar ofendre a algú i ser diplomàtic; després descobreixo que allò que més ofèn les persones amb les que vull intimar, és la màscara.

Em poso una màscara, convençut que és el millor que puc fer per ser estimat.
 
Després descobreixo la trista paradoxa:
el que més desitjo aconseguir amb les meves màscares,
és precisament el que impedeixo amb elles.

Gilbert Brenson



I que bonic ser conscient de totes i cada una de les nostres màscares, acceptar-les, i agrair el fet que t'hagin protegit fins ara i entendre que ha arribat l'hora d'anar fent camí sense elles.

I que bonic treure la força i el coratge per alliberar-te'n, una a una, sense presses, sense pauses, i arribar a ser qui veritablement ets.

I que bonic abraçar un cos nuu de màscares, banyant-se amb la seva essència i estimar-lo tal com és, sense expectatives. 

 Feliç Any Nou Corets!!

La Lley del Mirall

El que t'agrada de mi és el que tu reconeixes en tu mateix, el que tu ets. El que no t'agrada de mi també forma part de tu, però no n'ets conscient o no ho acceptes. Jo t'ho estic mostrant. En el moment que tu ho reconeguis, jo ja hauré complert la meva missió i la nostra relació canviarà... o simplement desapareixaré de la teva vida.

La vida que ens envolta, els amics, la parella, els companys de feina, els nostres fills,... són el miralls de la nostra ànima. Observem, aturem-nos en els detalls, escoltem detingudament el que ens diuen, aturem-nos a sentir el que ens transmeten... La vida mateixa ens mostra el que necessitem, el que som i el que hem de treballar per arribar a ser. Ens envia mil i un missatges, de mil i una forma diferent. Però el que més costa de tot és tenir el coratge d'explorar el nostre cor, d'obrir els ulls i mirar-nos.

Us recomano un llibre molt curtet que a mi em va encantar: "La Ley del Espejo" de Yoshinori Noguchi. Una història preciosa, molt senzilla però plena de contingut que et dóna una filosofia de vida molt interessant, almenys des del meu sentir. 

Escriure sense pensar

He de fer l'exercici d'escriure tot el que em passa pel cap, sense pensar, sense dubtar, i l'únic que sé que no és el moment ni l'hora, però no em puc aturar d'escriure. Esper que els àngels em guiïn o que sigui el mateix Déu que em dirigeixi la mà. Tot d'una me n'adon que estic demanant massa. Tot és tan verd encara, tot és tan lluny. 
El camí és més que un camí, és una manera de viure, és una manera de veure el món. Però hi ha tantes coses per veure, tantes coses per aprendre, per assolir.  I així i tot cada segon de la meva existència pens en tu, i et deman, amb humilitat, que es faci en mi la teva voluntat, la voluntat divina.
Després de tants silencis, després de tant cercar, sense saber que estava cercant, ni què cercava, veig que estic arribant on havia d'arribar. 
No em conform, ja em perdonaràs, perquè ara si que en sóc conscient i em moro per trobar-te, per estar al teu costat, per seguir el teu camí. Sigues camí. El meu camí. El camí de tots.

Quan t'ho he llegit he sabut que ho havia escrit per tu... una abraçada molt forta, Maria Esperança! 
 

Sinceritat

Il.lustració de Yevgenia Nayberg

Fes-ho de totes maneres


Sovint la gent és irracional, 
il·lògica i egocèntrica.
Perdona'ls de totes maneres.

Si ets amable, 

la gent pot acusar-te d'egoista o de tenir segones intencions.
Sigues amable de totes maneres.

Si ets reeixit, 

guanyaràs alguns falsos amics i alguns veritables enemics.
Tingues èxit de totes maneres.

Si ets honest i franc,

la gent pot enganyar-te.
Sigues honest i franc de totes maneres.

El que trigues anys a construir, 

algú pot destruir-ho en un instant.
Construeix de totes maneres.

Si trobes serenitat i felicitat, 

poden tenir gelosia.
Sigues feliç de totes maneres.

El bé que fas avui, sovint serà oblidat demà.
Fes el bé de totes maneres.

Dóna al món el millor que tens, 

encara que mai sigui suficient.
Dóna al món el millor que tinguis, de totes maneres.


De totes maneres,
veuràs, al final,
que tot va ser entre tu i Déu;
Mai, entre tu i ells.

Mare Teresa de Calcuta

Petits gestos

... el més petit gest - un somriure, una mirada dolça, una simple copet al braç, una paraula suau - pot canviar la vida d'una persona. Abans que acabi aquest mateix dia, tindràs l'oportunitat de viure aquesta possibilitat. Mira. Observa. Mira el que aquest dia et porta. I estigues preparat. Si tu creus que estic exagerant amb això, si us plau vull que sàpigues que no ho estic. Algú està esperant aquest somriure, aquesta mirada, aquest gest teu ara. Per què suposes que acabes de llegir això? Creus que és una coincidència? Amb afecte, el teu amic ...
Neale D Walsch ♥

Escala cap al cel


La vida és com una escala, una escala d’aprenentatges, escaló a escaló, lliçó a lliçó. De vegades romanem una temporada en el mateix escaló, d’altres els pujam de dos en dos i en ocasions sembla que tornam enrere. Només ho sembla, perquè tot el que hem après i viscut ja forma part de nosaltres.
A cada escaló hi ha nous aprenentatges, alguns s’assoleixen quasi sense adonar-se’n, i d’altres dolen tant que sembla que ens arrabassen l’ànima. Però res és per no res i diuen que no se’ns dóna res que no poguem assolir. Així ho crec. No existeixen els fracassos, no hi ha errades. Tot forma part del joc. Repetim i repetim les situacions fins que hem après el que havíem d’aprendre, canvien els escenaris, canvien les cares, però l’essència és la mateixa.  Tenim tota la vida per fer-ho, tenim totes les vides.
Per experiència sé que fins que no ens fem responsables al cent per cent de la nostres propies vides romanem al mateix lloc. Que s'han de deixar de banda els victimismes i els rancors.  Que gràcies al passat som com som. I que el que hem viscut ens dóna la fortalesa i la saviesa per a seguir cap endavant. 
He après que els buits que portem dins els hem d’omplir nosaltres mateixos, ningú ho pot fer en el nostre lloc. Tenim les eines i la força interior per fer-ho. Tothom les té. Cada un ha d’anar col·locant les peces que no encaixen dintre seu, amb paciència, amb confiança i amb molt d’amor, sobretot amb molt d’amor. L’amor guareix totes les ferides. 
I tenim dret a equivocar-nos, i de fet ens equivocam, i quan això passa és important demanar perdó, amb el cor en la mà, però encara és molt més important perdonar-nos a nosaltres mateixos. I demanar perdó no vol dir que l’altre ens perdoni, en això ja no hi podem fer res. Ja no ens atany.
Tenc claríssim que sempre hem de ser fidels a nosaltres mateixos. No donant mai el que no ens donam. Escoltant el propi cor i actuant en conseqüència. El cor té un idioma especial, únic, però  parla més clar i més fort del que ens fem comptes, sobretot quan no l’escoltam.  
Se m’ocorren moltes més coses que cada escaló m’ha aportat, però em sembla que es faria llarg. El que sent més que mai és que no estam sols, que sempre rebem de l'univers l'ajuda necessària per seguir endavant, de mil maneres diferents, només cal tenir els ulls ben oberts per adonar-se'n. Tot i que també és cert que el que ens fa més mal també ens ajuda, i potser per això ens costa tant acceptar-ho com a tal.
Em queda molt per aprendre i això em fa sentir molt i molt petita però amb el cor cada dia més gran i més fort. La confiança, l’esperança i la fe em nodreixen dia a dia.... i per descomptat, l'amor. 

Xarop de Lluna

La Lluna

La lluna es pot prendre a cullerades
o com una càpsula cada dues hores.
És bona com a hipnòtic i sedant
i també alleuja
als qui s'han intoxicat de filosofia.
Un tros de lluna a la butxaca
és millor amulet que la pota de conill:
serveix per trobar a qui s'estima,
per ser ric sense que ho sàpiga ningú
i per allunyar als metges i les clíniques.
Es pot donar per a postres als nens
quan no s'han dormit,
i unes gotes de lluna en els ulls dels ancians
ajuden a
ben morir.

Posa una fulla tendra de la lluna

davall el teu coixí
i miraràs el que vulguis veure.
Porta sempre un potet de l'aire de la lluna
per quan t'ofeguis,
i dóna-li la clau de la lluna
als presos i als desencantats.
Per als condemnats a mort
i per als condemnats a vida
no hi ha millor estimulant que la lluna
en dosis precises i controlades.

Jaime Sabines

 

La Cadira Buida


- És buida la cadira on seus?
- Això és ridícul! Com és possible?
- És cert, no és possible...ja que de fet tu hi seus.
- Però sí que és possible que alguna persona que hi segui es senti buida.
- Llavors aquesta cadira és buida, encara que estigui ocupada!

Rabí Nachman de Breslau


Per pensar-hi... ;-)

Un tel als ulls


No us ha passat mai haver-vos llevat un tel dels ulls i notar com tot al vostre voltant es remou i t'empeny cap a la llum? Sol costar molt ser conscients del tel, i el que més costa és treure la força i el coratge de llevar-te'l. Però si escoltes bé el que et diu el cor no dubtes en fer-ho. L'altre dia vaig posar aquesta imatge al facebook:
Després de donar-li moltes voltes una se n'adona que la vertadera fortalesa surt de l'amor que un sent cap un mateix i d'aquí sorgeix la valentia per assolir els aprenentatges que et regala la vida.

Que passeu un molt feliç diumenge i una millor setmana entrant!!!

Et fa por brillar?

“La nostra por més profunda no és que siguem inadequats. La nostra por més profunda és que som poderosos mes allà de qualsevol mesura. És la nostra llum, no el nostre costat fosc el que més ens fa por.

Ens preguntem a nosaltres mateixos: qui sóc jo per ser brillant, bell, amb talent i fabulós? En realitat, qui ets tu per no ser-ho? Ets un fill de Déu.

El fet que juguis a ser insignificant no li serveix de res al món. No hi ha res d'il·luminat a encongir-se perquè la gent del teu voltant no es senti insegura.

Es suposa que tots hem de brillar, tal com ho fan els nens. Hem nascut per manifestar la glòria de Déu que tenim dins. I no, això no està només en alguns de nosaltres: està en tots.

I així quan deixem a la nostra llum brillar, inconscientment estem donant permís a uns altres per fer el mateix.
I així quan ens alliberem de la nostra por, la nostra presència automàticament allibera a uns altres.”
Nelson Mandela

Em fa por brillar, perquè no és tan fàcil deixar de ser feble, perquè ja he tastat la mel del Déus i no vull tornar enrera, perquè em sent responsable pels qui em miren amb ulls amorosos i no els vull fallar,  perquè no em vull fallar a mi mateixa, més conscient que mai del que costa pujar cada un dels escalons del JO PUC.
Em fa por brillar, i així i tot brillo, perquè m'ho dec i ho dec als qui estim. I aquesta llum m'enlluerna encara, caminant a voltes a les palpentes, però donant passes amb cada vegada més fe i confiança. Sóc aquí i puc... adressant-me cap a la meva llibertat interior, i dins ella, poder alliberar els altres.
 Si, torn ser per aquí... crec que una mica diferent, un poquet més madura, més lliure, més segura... però amb la mateixa essència. 
Esper que hagiu passat un molt feliç diumenge i que passeu una millor setmana i també esper que la llum em vagi acompanyant per poder compartir tot el que duc dins.
Ventafocs

Llibertat


Un altre dels meus poemes que en aquests moments, per mi, recobren molt de sentit. I me n'estic adonant que no és exactament el mateix sentit que quan el vaig escriure, però si igual d'intens.
LLIBERTAT
 
L’ànima...
essència de l’ésser, essència de vida.
Vigor, força, quina il·lusió!
Una quimera, si està adormida.
Més quan es despert i cobra existència,
t’omple de goig i d’esplendor
i no hi ha ombres ni foscor
que t’embrutin la vivència.
És ben ver, és ben segur,
la llibertat pertany a un mateix.
A un mateix pertany el destí.
El destí de viure empresonat,
o de no ser mai esclavitzat,
i de crear i triar lligams
que t’ajuden i et permeten
omplir-te d’alegria.
No sempre és evident, 
no és tan senzill...
I així i tot, ningú em pot dir
que no sóc lliure de pensaments,
emocions i sentiments,
que em fan reviure i compartir
la felicitat amb tots els meus.
Ventafocs

El despertar


 

CREC EN UN DÉU

Crec en un Déu,
pare tot poderós,
que em guarda i m'il·lumina
i es mostra generós.
No vull intermediaris
que no em deixen arribar-te.
No crec amb els vicaris
que no em deixen estimar-te.
A vegades et despistes,
quan més t'he de menester.
I sembla que m'oblides.
Jo ja no puc més!
I qui no et diu que ell et mira,
i et dóna una lliçó,
com afrontar la vida
amb força i il·lusió.
Crec en un Déu,
que m’esmicola les pedres
dels camins enterbolits.
I em diu... sigues valenta!
No t’aturis aquí al mig.
Crec en un Déu,
que m'escolta i em coneix.
I així i tot encara hi és.
I per tot, també m’ajuda
a seguir amb el meu pes.
Crec en un Déu,
que felicitat em dóna.
Jo sé que és a prop meu, 
perquè sovint m’acarona.
Ventafocs 


Amics i amigues, na Ventafocs va creixent i em sembla que comença a sortir del conte. Està obrint els ulls i se n'adona que ella ja no és ella, o potser és més ella que mai.
Fa un parell d'anyets que va escriure aquest poema i ha tengut la necessitat de treure-li la pols. 
Com li agradaria ser capaç d'explicar-vos el que sent i fer-vos-ho arribar.  Una força interior que no havia sentit mai, que va augmentant per moments i que li dóna vida, sent que tot comença a tenir un sentit, que les seves pors van fogint. Es sent protegida i acompanyada.  No està sola, tot forma part d'ella i ella és part de tot.

És molt conscient que està aprenent a caminar i que li queda molt per aprendre, però no té res més a fer que aprendre, té tota aquesta vida per fer-ho i totes les vides que la segueixen.


La felicitat no és l'absència de problemes, sinó ser capaç de veure la llum dintre de l'adversitat, ser capaç de veure la pròpia llum, aquesta llum interior que et connecta amb Déu o amb l'energia superior que ens envolta (el nom que li doneu és el de menys), i que ens dóna seguretat i ens diu:  "...segueix cap endavant! ...ho estàs fent bé!" 
Tu també tens la teva pròpia llum!

Abraçadetes i molt feliç entrada a la primavera!! 
 

Què més queda per dir?


Digues-me: tu ets alguna cosa més
que una pedra o una planta.
Digues-me: sents, penses
i saps que penses i sents.
Aleshores, les pedres escriuen versos?
Aleshores, les plantes tenen idees sobre el món?

Sí, hi ha diferència.
Però no és la diferència que creus,
perquè tenir consciència
no m’obliga a tenir teories sobre les coses;
solament m’obliga a ser conscient.

Sóc jo tal volta més que una pedra o una planta?
No ho sé.
Sóc diferent. No sé el que és més i el que és menys.

Tenir consciència és més que tenir color?
Pot ser i pot no ser.
Solament sé que sóc diferent.
Ningú no pot provar que és més que només diferent.

Sé que la pedra és real i que la planta existeix.
Sé això perquè elles existeixen.
Sé això perquè els meus sentits m’ho mostren.
Sé que sóc real també.
Sé això perquè els meus sentits m’ho mostren,
encara que amb menys claredat
que la que em mostren la pedra i la planta.
No sé res més. Sí, escric versos, i la pedra no escriu versos.
Sí, elaboro idees sobre el món,
i la planta cap.
Però és que les pedres no són poetes, són pedres;
i les plantes només són plantes, i no pensadores.
Tant puc dir que sóc superior a elles per això,
com que sóc inferior.
Però no dic això: dic de la pedra, “és una pedra”,
dic de la planta, “és una planta”,
dic de mi, “sóc jo”.
I no dic res més.
Què més queda per dir?
 

Fernando Pessoa
“POEMAS INCONJUNTOS” (fragment, any 1913) 

Tu ets tu
jo sóc jo
 tu no ets més que jo
ni jo sóc més que tu
tu ets
i jo sóc 
 Vntfcs


No desig que em lliuris de tots els perills, sinó valentia per a enfrontar-me a ells. No deman que s'apagui el meu dolor, sinó coratge per a dominar-lo. No cerc aliats en el camp de batalla de la vida, sinó forces en mi mateix. No implor amb temor ansiós ser salvat, sinó esperança per anar aconseguint, pacient, la meva pròpia llibertat.

Rabindranath Tagore


Quasi res...

Donar i rebre



- Què et passa Ventafocs? Et veig pensativa?
- És que estic molt confusa, Fada Padrina, em deman tantes coses!
- Què et preocupa ara, videta? Vols que en xerrem? Saps que sempre sóc aquí per escoltar-te...
- Donar és estimar i rebre és ser estimat?

- Veig que no perds el temps... Ai Ventafocs, em sembla que no és tan  senzill com això. Donar i rebre,  rebre i donar,  són dues paraules completament contraposades i així i tot tan complementaries, sinèrgiques...

- Com el ying i el yang de l’amor?
-Escolta’m, Ventafocs. Estimar és tan egoistament generós que quan dones, quan et dones, reps amb escreix el que has donat, i la línia que separa es donar i es rebre és difumina de tal manera que ja no tens clar el què és una cosa i és l’altre.
- Però, Fada Padrina. No estic segura de si t’entenc. Si jo estim, vull que m’estimin. 
- Tothom necessita que l’estimin. Si estimes seràs estimada, però potser no de la manera que tu esperes, ni per la persona que tu esperes. I has de tenir en compte que s’estima sempre sempre sense esperar res a canvi, si no ja no parlam d’amor.
- Vols dir que he de donar sense rebre?
- Vull dir que donar és rebre i que rebre és donar. Que tot el que sents quan estimes és un regal tan gran, una satisfacció personal tan extraordinària que ja has rebut amb escreix tot el que has donat. 
Pensa-ho a l’inrevés, Ventafocs. Quan algú t’estima, en el moment que tu l’acceptes, ja li dones l’oportunitat de ser generós i de sentir l’efecte de l’amor en tota la seva esplendor. No és això suficient? Les persones no donen per cobrir deutes o reben per recaptar el que se'ls ha donat, són lliures.  L’amor no ha de tenir cadenes, no s'ha d’esclavitzar, ha de ser lliure. 
- Crec que  començ a entendre-ho una micona... donar és rebre i rebre és donar. 
- I, per altra part, has de tenir en compte que és tan important saber donar com rebre, perquè quan reps el que t’és donat permets que l’altre estimi plenament, i així es completa el cicle.   
- Quantes coses per aprendre... em sent tant petita.
- Tots som petits i alhora extraordinaris, no ho oblidis mai, Ventafocs.
- Gràcies per ser-hi, no sé què faria sense tu.
- Gràcies a tu, estimada. Ja saps que sóc part de tu.
                                                                                                                                                   Ventafocs


Somiant truites...

Si et manca un somriure, dibuixa'l!


Música, per favor





Braveheart Soundtrack Compilation
Música. Només la música pot rompre aquest silenci. Un silenci íntim i profund que en la seva mudesa no s'amaga res, ni de res. A vegades t'acarona, a vegades et rapinya, però tingues clar que només xerra de tu, i amb tu. 
Com un animalet entremaliat, únicament es deixa enamorar per la música, perquè només la música és capaç d'enamorar-lo. I mentre la música el sedueix s'esbraveeix parsimoniosament. 
A vegades és ben bé una fera. Una fera silent, per descomptat. I és tant silenciosa que s'escola sigil·losament entre els teus pensaments sense ni tan sols adonar-te'n i et fa dubtar dels teus propis dubtes. T'immobilitza. Et detura. Entretén la raó i els sentiments, els somnis i la il·lusió. I, mentrestant, cercam altres culpables.

Beneïda música.

Aquest Nadal

 
Per Paolo Domeniconi
No, no m'acab d'oblidar del bloc, tot i que reconec que estic recorrent nous camins. Així i tot, és un bon moment per treure una mà i saludar-vos i dir-vos que us passegeu dins els meus pensaments, i que tenia ganes d'enviar-vos una grapada ben grossa de bons desitjos per tots vosaltres.
El Nadal es tenyeix de llums, d'il·lusions, d'emocions intenses. És l'època en la que ens hem d'oblidar dels problemes, de les nostres pedres en el camí. Una època en la que hem de somriure, i mirar cap al cel i dir, sóc aquí,  i seguir cap endavant amb esperit renovat, com si res... 
Atura't Ventafocs! Com si res, has dit? Bé, potser no com si res, potser necessitem més força que mai, potser les pedres se'ns han fet molt grosses, potser... potser hem de cercar la nostra pròpia llum ben al mig del nostres cors per seguir fent camí.
Somriure i veure les coses amb altres ulls no és senzill, però no és impossible. I sé que teniu raó. Per què al Nadal? Per què ara? 
I ...per què no? 
El cas és que us anim a cercar la vostra pròpia llum, a trobar la vostra força. Us anim a sortir a camí al que desitjau, amb fe, amb esperança, sense por... i que estimeu el que sou, el que feis, el que us envolta. La resta es farà sol.

Rialles, besades, abraçades... a dojo per tots vosaltres! 
Ventafocs


Aquest Nadal

Aquest Nadal
No vull que em compreu joguines
No vull  roba ni torrons,
Ni pastissos ni bombons

El que vull
no ho venen a les botigues:

Vull rialles i petons!
Montse Ginesta

                                              


Bon Nadal!